Una experiència impactant

Ahir al vespre vaig anar a escoltar l'Orquestra Sinfónica de la Juventud Venezolana Simón Bolívar amb el Gustavo Dudamel al capdavant. Va ser impressionant! Encara no me'n sé avenir...Al final de la segona part, perquè us feu una idea de l'èxit que va suposar, tot l'Auditori en ple es va aixecar de la cadira i va començar a aplaudir. Jo, almenys, no ho havia vist mai a l'Auditori... i és que Dudamel transmet una energia brutal als músics i al públic quan dirigeix. No li calen grans gestos, els músics l'entenen perfectament. A la simfonia nº4 de Txaikovski, al Scherzo: pizzicato ostinato, no va utilitzar en cap moment les mans per dirigir, simplement de tant en tant feia algun cop de cap i els músics el seguien traduïnt-lo en música immediatament. Evidentment, això requereix un bon treball previ als assajos.

Però això no és el que jo us volia explicar. El que realment em va impactar és l'energia i vivacitat que transmetien els músics i l'orquestra en general. Un caràcter que no veureu mai a l'OBC, per exemple. Si el concert d'ahir l'hagués fet l'OBC, el públic hagués aplaudit agraït d'haver escoltat una bona afinació i una interpretació prou correcta. En canvi amb aquesta orquestra, tota la sala va vibrar d'emoció.Els bisos van ser d'allò més alegres amb els músics ballant sobre l'escenari.

Realment, ahir vaig viure una experiència única que trigaré temps a repetir...per tots aquells que no conegueu l'orquestra us recomano que veieu el dvd Tocar y luchar, que explica la filosofia de l'orquestra i mostra, de prop, el dia a dia d'aquesta i el projecte social que representa.

Anna

El músic que portem a dins

Ara que estic acabant la carrera al superior m'adono que des que vaig entrar, fa quatre anys, que he estat massa preocupada per la tècnica i he deixat de banda l'expressió més genuïna que em pertany. M'he limitat a seguir les indicacions de professionals que no eren més que tècniques d'expessió. I doncs, realment són necessàries per a un músic aquestes tècniques? Si de cas, parlem de tècnica a seques, que és tot allò que ajuda al música a expressar les idees o sentiments en el seu discurs musical. Però fer de les tècniques expressions raonades no ho trobo gens interessant, sincerament...

Anna

Los "inventores" de la educación

L'any 2000 es compliren 25 anys de la revista Cuadernos de pedagogía, la qual va publicar un llibre molt interessant. N'he extret un fragment del pròleg per invitar a la reflexió sobre el passat, present i futur de la pedagogia. Encara resten moltes coses per fer en pedagogia, la qüestió és saber per on començar i com enfocar-les.

“Somos cautivos del presente, de una realidad de contornos lineales, cerrados y uniformes delimitados por la imediatez. Nuestra mirada se resiste a volver la vista hacia atrás y a proyectarse libremente hacia el futuro. Demasiados corsés y demasiado pensamiento único, a pesar de tanta retórica en torno al pluralismo y la diversidad, los cuales, dicho sea de paso, permanecen algo aletargados, con escasa energía, sin alas para emprender el vuelo hacia horizontes lejanos.”
(...)
“ La memoria, cuando se activa, contiene más semillas de futuro que restos del pasado. No en balde cada interpretación contenida en los tratados filosóficos o pedagógicos de antaño es un espejo de lo que pensamos hoy los seres humanos. Las nuevas ideas surgen siempre a partir de reelaboraciones de otras anteriores.Es lo que sostiene Vygotsky, el llamado Mozart de la psicología, cuando nos dice que la capacidad creativa consiste en construir lo nuevo a base de reestructurar lo viejo. Y eso ha ocurrido en la historia de cualquier campo del saber; tambien en el educativo. Estamos siempre reelaborando, reorganizando, reinventando a partir de lo ya conocido. No nos engañemos: al menos en Pedagogía, se inventa muy poco.”
(Escrit per Jaume Carbonell Sebarroja, director de Cuadernos de Pedagogía)


Potser tenia raó Ortega i Gasset quan deia "El defecto más grave del hombre es la ingratitud. Fundo esta calificación superlativa en que, siendo sustancia del hombre su historia, todo comportamiento antihistórico adquiere en él un carácter de suicidio. El ingrato olvida que la mayor parte de lo que tiene no es obra suya, sino que le vino regalado de otros, los cuales se esforzaron en crearlo y obtenerlo. Ahora bien, al olvidarlo desconoce radicalmente la verdadera condicion de eso que tiene." (Ortega i Gasset)

Anna

D'en Gerard Pastor...

"Després de llegir aquest text i trobar molt interessants i encertades els escrits de Manen i reflexions teves em pregunto si quan un estudia especialitats de pedagogia pot aprendre "la vocació" de pedagog. De fet, "vocació: Disposició, inclinació, natural a exercir una professió, un art, a estudiar una carrera, etc" podria resumir tots els paràmetres que creu indispensables per a un pedagog.

M'agrada el punt de l'autocrítica i la pregunta a la que ens encarem, ben segur, cada setmana: "Què puc fer/Com puc fer per transmetre "això" al meu alumne". Massa sovint encara avui en dia hi ha pedagogs que tiren del "si ho explico i no ho entens, és culpa teva".

També afegiria en aquella llista de qualitats "valorar que els nens són molt intel·ligents". En llibres de piano per exemple i plans d'estudis de reconegudes Escoles de Música i Conservatoris, es tracta als nens (especialment fins als 10-12 anys) com "persones poc intel·ligents" en comptes de "persones amb gran potencial". És a dir, personetes buides que en quant a capacitats estan al nivell d'un adult i que es diferencien bàsicament en l'experiència que encara no han adquirit.

Un punt més filosòfic i complicat però que es podria procurar seria el de "com donar experiència i mantenir intacta la inocència". Ho poso per convidar a la reflecxió, Salut."

Gerard

Penjo un comentari de la Vika Kleiman molt interessant...

anna, me alegra ver que los interrogantes sobre la transmicion estan despiertos en ti.
Para mi la improvisacion en la educacion es fundamental en mi tarea cotidiana. Pero se que cada docente nada mejor en ciertas aguas que en otras, y hemos de conocer y valorar cuales son las que mejor nos funcionan.
Para mi,la dicencia esta sostenida en saber cuales son los objetivos que deseo alcanzar en un curso y cuales las posibles propuestas conceptuales: a partir de alli, estar atento a las fluctuaciones de las necesidades y los procesos de los grupos y los individuos, me permite direccionar en una u otra direccion las actividades del aula. Estar y ser sensible a percibir esto, es algo que fui desarrollando a lo largo de los años y de cuestionarme en el dia a dia que veo que sucede con el material que propongo, que herramientas tengo en mis manos para facilitar el proceso de aprendizaje de los estudiantes. Hasta aqui, la improvisacion como herramienta pedagogica. Ademas podemos pensar en la improvisacion como terreno de aprendizaje musical, explorar los sonidos y las posibilidades del instrumento de forma *espontanea* facilita muchas veces, las capacidades y variedades posibles de herramientas sonoras de los estudiantesa la hora de incorporar estructuras regladas.
Tambien, como sabes, creo que la improvisacion es en si misma una potente herramienta escenica, un espacio en el que dar lugar y visibilidad a fuerzas que nos son visibles y se vehiculizan a traves de la forma (puedes leer * Fransis bacon.Logica de la sensacion* de guilles deleuze)
Habras encontrado en mi blog mis propias reflexiones sobre la improvisacion como trabajo escenico.
En cualquier caso, como herramienta pedagogica la encuentro privilegiada para facilitar alli dar cauce a los procesos personales de aprendizaje.
De esp se trata todo.no? No hay tablas razas donde grabar contenidos sino hay procesos subjetivos y subjetivantes a traves de los que nos vamos configurando.
Si quieres,seguimos la charla
Ah, la experiencia practica y teorica no estan necesariamente desvinculadas ni enfrentadas. solo que es importante poder leer cuando el campo esta necesitando nutrirse de una u otra.
alli veras la potencia de un docente
un abrazo fuerte
vika

La improvisació... a l'aula?

Us heu imaginat mai com seria la vostra realitat musical si haguéssiu tingut un ensenyament emminentment pràctic? No em refereixo tan sols a la música, sinó també als estudis obligatoris. Com serien les assignatures si tots els exàmens fossin orals i les ciències experimentals s'ensenyessin en un laboratori? No renego pas dels llibres de text, i ara! És clar que són necessaris. El que no cal és basar l'aprenentatge només en els llibres, fomentant així un ensenyament molt teòric.

I si aquest ensenyament pràctic el complementéssim amb el recurs de la improvisació en la mesura que fos possible? I em dirigeixo als professors: prepareu-vos bé les classes però sigueu flexibles! Deixeu-vos marge per a actuar segons una situació o una altra, i si convé, per a corregir els errors. Seguir estrictament un guió no porta enlloc, és un punt mort. Improvisar ens fa estar atents al que ens envolta, a prevenir inconscientment cada nova situació i a buscar solucions diverses per a resoldre-la. De cop obrim bé els ulls i les orelles i estem molt més receptius.

Segons la meva opinió, la improvisació és un recurs tant pedagògic com d’aprenentatge personal molt valuós. En música es treballen múltiples elements que hi estan relacionats d’una manera directa o no com per exemple: la creativitat, musicalitat, la memòria, la concentració, l’agilitat mental, l’escolta, el respecte pels companys i la comunicació. Per tant, crec que treballar la improvisació de joves facilita les relacions emocionals i accelera l’aprenentatge musical. I doncs, per què no usar-la com a recurs a les classes?

Comentari de fragments del llibre El tacto en la enseñanza: el significado de la sensibilidad pedagógica, de Max van Manen

¿Qué buscamos en los pedagogos?

M. van Manen especifica clarament i directa les qualitats òptimes d’un pedagog: “vocación, preocupación y afecto por los niños, un profundo sentido de la responsabilidad, intuición moral, franqueza autocrítica, madurez en la solicitud, sentido del tacto hacia la subjetividad del niño, inteligencia interpretativa, comprensión pedagógica de las necesidades del niño, capacidad de improvisación y resolución al tratar con los jóvenes, pasión por conocer y aprender los misterios del mundo, la fibra moral necesaria para defender algo, una cierta interpretación del mundo, una esperanza activa ante la crisis, y desde luego, sentido del humor y vitalidad.”

És molt explícit i directe i, si volguéssim comentar cadascuna de les qualitats que exposa podríem omplir pàgines i pàgines, ja que totes elles són molt interessants. No obstant, les que trobo imprescindibles a l’hora d’elaborar una base de recursos per al bon pedagog són: vocació, per a mi la més important. Sense aquesta el pedagog no investigarà ni experimentarà a les classes, tampoc s’informarà de l’actualitat pedagògica ni cercarà una renovació en la seva metodologia. No s’esmerarà en la seva tasca, provocant, en el millor dels casos, una experiència negativa per a l’alumne/a. La franquesa autocrítica també és cabdal. És necessari que el pedagog accepti la crítica de la seva feina. Ha de qüestionar-se constantment si el seu punt de vista és correcte o bé si aquest podria millorar i de quina manera. És primordial que un pedagog no s’estanqui en la metodologia que usi (encara que sigui pròpia) perquè això l’aïllarà de la realitat educativa contemporània, allunyant-se així dels seus alumnes.

Comprendre i acceptar la opinió dels alumnes és basic per poder treballar a l’aula (referència a la comprensió pedagògica de les necessitats del nen). El professor ha de ser flexible i atendre’s a l’efecte “pigmalió” per tal de comprendre el punt de vista dels estudiants i començar a treballar des de la seva base. Així mateix, aquesta flexibilitat li ha de servir per a saber actuar ràpidament davant dels conflictes i qüestions que es generen a la classe. Però tot això, sense humor i energia no serveix per a res.

Tampoc és gens útil aprendre totes les tècniques d’intuïció pedagògica, però seguir tenint un punt de vista pedagògic no adequat a la realitat de l’aula. Manen assegura que la pedagogia necessita tècniques de coneixement pràctic més que no pas intellectualitzades. És un comentari força interessant, ja que ens convida a reflexionar sobre l’impuls que sovint tenim molts pedagogs de buscar les solucions dels conflictes de l’aula en la bibliografia sobre paper que han fet reconeguts pedagogs, o no. Tant li fa el prestigi que tinguin! No podem esperar que, en una disciplina tan pràctica com la pedagogia sempre un altre ens solucioni qualsevol problema. D’una banda, aquest pedagog sobre paper no es troba en la mateixa situació de conflicte que nosaltres i això ja comporta un inconvenient per a la similitud d’aquest i el seu punt de partida D’altra banda, tal i com diu Manen “es un error confundir el discurso pedagógico con la diatriba moral o el sermón”. No es tracta d’esperar que d’altres pedagogs et facin un discurs sobre l’essència de la pedagogia (no estic dient que no sigui interessant, sinó que relegar la formació a només això no és suficient), sinó de saber exteure tu mateix les teves pròpies conclusions a través del treball dia a dia a l’aula. Llavors sí que tindrà sentit el llegir molta o poca bibliografia, ja que es tractarà d’un suport per al criteri propi del pedgog. És a dir, l’autorreflexió com a base de la disciplina pràctica (o a la inversa).